Bellpuig, juny 15 de 1822.
S[eny]or d[o]n Ramon M[ari]a de Jover.
Mon apreciat amich y d[ueñ]o, rebí ab la estimació que dech la·última de v[ostra] m[ercè] per·lo consol que se dignà donar-me per la mort de mon gendre, que al cel descànsia, la que, a pesar de que mas ben conegudas penas durant sa vida eran de tanta eficàcia que hauria acabat ma·vida mil vegadas a no haver tingut algunas intercadèncias de alivio ab lo coneixement de ser voluntat divina, li aseguro me causà un gran sentiment, pues que sempre he estat en la creència de no tenir aquell un clar coneixem[en]t y que, a haver-lo tingut, no se·hauria portat de semblant modo.
Res he sabut per part de casa Terez ni de la entesa mort ni de que estàs tant adelantat per ella, lo que he sentit vivam[en]t y apar ho han·fet molt mal de judici de·tota persona sensata. Pot ser que·ells díguian que·jo he tingut poch cuidado de·saber lo estat de sa salut, pues may havia escrit per averiguar-lo, però jo li puch asegurar que, en lo modo que correspon, ni son paradero sabia, pues que, quant se’n anà d’esta, sa casa, mos digué a tots que se’n venia per dos o tres dias per véurer la festa del S[an]t Christo, que deu añs havia no la havia·vist y a molts altres los digué que se’n venia per véurer si podia curar-se, añadint a una señora a qui tractaba ab molta freqüència que a nosaltres no ho havia volgut dir perquè nos aborria de mort y que no nos podia véurer encarregant-li que nos ho digués aixís y, per lo tant, havian ells obrant com corresponia·al·escríruer-nos a·lo·menos que Pasqual se havia determinat quedar-se algun temps en·eixa per probar si trobaria algun alivio en sos mals y, sobretot, deixant a·part tot recentim[en]t, devian noticiar-nos la sua mort y ja antes lo perill pròxim en que estaba. Pero Deu los bene[e]sca y sols ell pot enténdrer semblants naturals.
Infinitas expresions a·dixas señoras y junts dispòsian de·est, son af[ect]e amich y s[ervid]or, q[ue] s[as] m[ans] b[esa]
Anton Soler
